Hàbits
UNA DECONSTRUCCIÓ IDEOLÒGICA I CULTURAL

Hem nascut en una societat on el terme sostenibilitat és d’ús comú. Hem crescut amb aquest terme ressonant a les nostres orelles i present al nostre vocabulari.

Estem familiaritzats amb el terme “Desenvolupament sostenible” –emprat per primer cop a l’informe Brundtland de 1987-, sabem que es tradueix en satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions del futur per a satisfer les seves pròpies necessitats.

Ens preocupem de comprar productes més sostenibles en la nostra vida quotidiana, reciclem, intentem desplaçar-nos amb transport públic, ... Però sabem realment què vol dir el terme sostenibilitat? Què és el que fa quelcom –o un sistema- sostenible?

Parlar d’un desenvolupament sostenible avui és pràcticament parlar d’un oxímoron i, per descomptat, és menys perillós políticament que parlar dels límits del creixement, evitant enfrontar-nos cara a cara amb la principal problemàtica de la nostra era: el desenvolupament en sí mateix. La premissa d’una expansió continuada i sostinguda com a condició de l’activitat econòmica.

Al segle XVIII el creixement era quelcom inseparable de les activitats política i econòmica, degut a una relació de causa-conseqüència, però avui en dia la percepció és l’antònima. Quina lògica hi al darrere de mantenir un principi –a nivell de dogma- que no s’ajusta al context actual?
I mentre el sistema socioeconòmic esdevé un taboo, tot allò relacionat amb el medi ambient comença a actuar al nivell de mantra cosmètic, sense cap efecte social real. El producte verd esdevé valuós, en la mesura que redueix els remordiments del comprador –producte netejador de consciència-. El “greenwashing” -propaganda pseudo-ecologista- conegut també com a màrqueting verd, s’estén com a pràctica. Parlem de sostenibilitat, però:

QUÈ S’HA DE SOSTENIR? EL SISTEMA SOCIOECONÒMIC ANOMENAT CAPITALISME?

Des de TO es pren la decisió de deixar d’emprar la paraula sostenibilitat per totes les connotacions subjacents al seu significat, conseqüència dels nombrosos anys que fa que aquest terme s’empra per tal d’harmonitzar la sostenibilitat ambiental amb la sostenibilitat d’un sistema socioeconòmic i polític, actuant com a armadura o reforç de l’actual sistema contra qualsevol crítica possible.

APOSTEM PER L’ÚS D’UN NOU TERME: ECOLOGIA OIKOS – “casa” LOGY – “l’estudi de”

Estudiem el que nosaltres mateixos anomenem una ecologia quotidiana; que existeix o s’esdevé en el dia a dia al conjunt d’espais que habitem, que podem no coexistir ni en el temps ni en el territori.

Per tal d’estudiar les nostres accions i impactes com a societat centrem la nostra atenció en l’individu.

Una persona no té implícita una naturalesa pròpia. Cada individu és el resultat de tot allò que ha aprés, del seu context social i cultural: Una construcció ideològica en evolució constant.

Si som capaços de desprendre’ns-en, serem capaços de veure i analitzar processos i productes de manera objectiva.

PROPOSEM UNA DECONSTRUCCIÓ SOCIAL INDIVIDUAL PER TAL DE DESCOBRIR LES ARRELS DE QUI SOM I ENTENDRE COM ES GUIEN ELS NOSTRES ACTES.

En un primer pla i nivell teòric: Quines són les nostres necessitats bàsiques? Quines són aquelles activitats que duem a terme en el nostre dia a dia i els seus elements satisfactors directes? Perquè les resolem o duem a terme (performem) de la manera que ho fem?

Entendre aquest procés ens portarà a reconvertir les activitats estudiades en quelcom substancialment més eficient, a reconsiderar la nostra manera de viure –o d’habitar- i a redissenyar els espais i els elements que configuren el nostre entorn d’una manera coherent.

Es busca una nova definició per al procés de satisfacció de necessitats propi de les societats humanes. Com les necessitats són correspostes amb uns satisfactors que presenten un seguit de característiques? Quines són aquestes i com es configuren els satisfactors?

Per llegir el capítol complet, descarrega'l aquí >